Personatges il·lustres
- Simó Salvador
- Cosme de Montserrat
- Rafael Ripollès
- Jaume Pallarès
- Josep Batlle i Jover
- Joan de la Creu Baiget i Pàmies
- Joan Pié i Faidella
- Ventura Gassol
- Joan Puig i Ferreter
- Dionís Vergonyós
- Rafael Joan Gili
- Pere Aguiló
- Joan Masdeu i Babot
- Joan de la Creu Ferrater i Pàmies
- Eduard Torrents Boqué
- Josep M. Cogul i Monné
- Pere Voltas i Montserrat
- Ramon Blasi i Rabassa
- Eufemià Fort i Cogul
- Onofre Manescal
- Francesc Crusats
- Joaquim Guitert i Fontserè
- Ramon Muntanyola
Simó Salvador, nascut a la Selva del Camp el 1369 i fill del notari de la vila Berenguer Salvador, fou un prestigiós personatge a la Catalunya de la primera meitat del segle XV.
Religiós i diplomàtic -va cursar la carrera eclesiàstica i també es doctorà en dret per la Universitat de Bolonya- intervingué tant en afers polítics com en esdeveniments religiosos de la seva època.
L’any 1395 entrà al servei de Benet XIII, el papa Luna, a Avinyó, en ple cisma de l’Església catòlica. Entre els anys 1397 i 1408 viatjà a Roma fins a quatre vegades a fi de concertar una entrevista amb els corresponents papes - Bonifaci IX, Innocenci VII i Gregori XII -, sense aconseguir-ho. Benet XIII propugnava, com a solució per al cisma, una trobada d’ambdós papes i, així, poder arribar a una entesa.
També féu costat al papa durant el setge dels francesos a Avinyó (1398-1399) i el va seguir en la fugida a Castellrenard (Provença). Durant el concili que el papa Benet XIII va convocar, l’any 1408, a Perpinyà, Simó Salvador continuà la seva gestió pacificadora per a la unió dels papes d’Avinyó i Roma.
L’última intervenció de Simó Salvador per tal d’acabar amb el cisma va ser l’any 1412, quan visità Benet XIII a Peníscola. En no obtenir l’abdicació, abandonà definitivament la causa del papa Luna.
A partir de l’any 1413, fou cridat a ocupar diversos càrrecs eclesiàstics: rector de Montblanc, canonge a la catedral de Lleida i, a partir de l’any 1423, ardiaca de València.
Finalment, l’any 1429 va aconseguir l’abdicació de l’aragonès Gil Sanxis Munyós, el qual havia succeït Benet XIII amb el nom de Climent VII.
La seva llarga i influent estada al Capítol de València li valgué la promoció a una mitra tan important com l’Episcopal de Barcelona. L’any 1433 fou nomenat bisbe de Barcelona.
Com a diplomàtic, havia posat la seva experiència al servei del rei Alfons IV, dit el Magnànim, el qual el nomenà ambaixador seu a Roma, Sicília i Sardenya.
Així doncs, tot i actuar com a prelat de Barcelona, continuà la seva activitat diplomàtica a les tres Corts convocades per la reina Maria: a les de Montsó (1435), en el moment que el rei estava empresonat a Itàlia pels genovesos, a les de Barcelona (1436), on Simó Salvador presidí el Braç eclesiàstic i, finalment, a les de Tortosa (1440), on tingué també una actuació destacada en ser ell qui contestà el discurs d’obertura de la reina Maria.
Simó Salvador va morir a Roma l’any 1445. Les seves despulles foren traslladades, l’any 1447, a la capella de la Transfiguració de la catedral de Barcelona, que ell havia fet construir.
Com a reconeixement a aquest il·lustre fill seu, la vila de la Selva li dedicà la plaça de l’Hospitalet –avui plaça de Simó Salvador- a tocar de l’església, del castell i del carrer on visqué, carrer d’en Sanç, avui carrer de Castellà.
Neix a la Selva del Camp dins de la primera meitat del segle XV, i mor després de l'any 1473. Mestre en teologia, en medicina i en arts. Eclesiàstic i polític; datari i confessor de Calixt III, del qual féu l'inventari de la biblioteca. Prior de la Seu de Saragossa i ardiaca de Sant Llorenç de Tarragona. Va entrar al Vaticà el dia 4 d'abril de 1455 amb el seguici del cardenal Alfons de Borja i ja no en sortiria fins a la mort de Calixt III, del qual va ser home de confiança, i sota el seu pontificat s'ocupà d'inventariar la Biblioteca Vaticana.
Va ser nomenat primer bisbe de Girona i després de Vic, l'any 1459, per Pius II.
Com a polític, defensà el príncep de Viana durant el seu empresonament, l’acompanyà en ésser alliberat i, a la seva mort (1461), en propagà la pretesa santedat. Contrari sempre a Joan II, fou membre del Consell del Principat del Consell de Defensa creat el 1462 a l’inici de la guerra. Participà en la política de la Generalitat per resoldre el problema de remença. El 1463 el Capítol de Barcelona el proposà com a bisbe en morir el titular, però no fou confirmat pel Papa per la seva actitud hostil a Joan II; el 1464 fou deposat com a bisbe de Vic. Exercí com a Conseller de Pere de Portugal i, posteriorment, com al seu marmessor (1467). Acabada la guerra (1472), retornà a la seva seu vigatana.
El pare Anselm M. Albareda ha estat el més gran estudiós de Cosme de Montserrat, tot i que encara manca un treball de conjunt de la seva biografia i de la seva obra, ja que Albareda es va fixar sobretot en l'actuació de Montserrat a la Biblioteca Vaticana, durant el pontificat de Calixt III.
De la seva obra escrita es conserva:
Defensorium ecclesiae potestatis, ms. a la Biblioteca Nacional de Madrid 5-12-C, de l'antiga Biblioteca Real.
Manuscrit miscel·lani que conté una col·lecció d'apòcrifs amb notes, any 1450; ms. Q.III.15, fs. 111-112 de la Biblioteca del Real Monasterio de El Escorial.
Miraculum grande de Nostra Dona del Portal, ms. 662 de la Biblioteca de Catalunya. Ed. Llompart, La piedad medieval en la isla de Mallorca a través de nuevos documentos, "Analecta Sacra Tarraconensia", 51-52 (1978-1979) (1983), ps. 259-260.
Inuentarium librorum grecorum et latinorum pape Callisti datum per me Cosmam pape pro camere apostolice, ms. a la Biblioteca de la catedral de Vic; ms. a la Real Academia de la Historia de Madrid. Ed. Muntz-Fabre, ps. 315-344.
Ningú no s'ha ocupat fins avui de l'obra de Cosme de Montserrat, Defensorium... només ha estat citada pels autors sense donar més informació. Cal, doncs, encara, un estudi sobre aquest tractat, producte de l'alteració que va portar al dret canònic el llarg cisma de l'Església.
Pel que fa al Miraculum..., Perarnau destaca que la llengua en què ha estat escrita la narració "potser seria digna d'ésser estudiada sota el prisma de la presència d'humanisme classicitzant a Catalunya entorn de mitjan segle XV". Realment val la pena de dedicar algun estudi a la llengua llatina de Montserrat, de cap manera inferior pel que fa a l'estil a altres textos d'humanistes del segle XV. Hem inclòs entre les obres del bisbe de Vic l'inventari que va fer de la Biblioteca de Calixt III per la importància que representa tenir en l'actualitat un catàleg d'aquestes característiques, i també el manuscrit miscel·lani que Cosme va transcriure i que conté una col·lecció d'apòcrifs, com per exemple la suposada carta de Pilat a Claudi o la carta atribuïda a sant Ignasi màrtir. La que té més interès és, sens dubte, la nota introductòria, redactada pel mateix Cosme, en la qual ens explica que l'any 1455, essent comendatari del monestir de Sant Llorenç Extramurs, va comparar i copiar d'uns manuscrits molt antics conservats en el mateix monestir l'epístola extreta de la Passió de sant Pere i sant Pau. Tot plegat recorda els llibres Notationum de Paolo Pompilio i té un cert interès per a la història de l'humanisme català. Potser, quan s'hagi realitzat un estudi a fons de tot aquest material, haurem d'incloure Cosme de Montserrat entre el nombre de grans humanistes del nostre país.
A mitjans del segle XVI, Joan Ripollès, membre d'una família amb molt de valor patrimonial es casà amb Clara, filla dels Monter, nissaga selvatana de rel mercantívola i de tradició inveterada en el comerç dels panys de França i draps d'Arràs, de llanes i d'altres teixits d'importació. D'aquest matrimoni que uní dues de les fortunes més grans de la Selva, nasqueren tres fills: Rafael, Felip i Maria Anna.
Rafael va néixer a la Selva a la casa pairal al carrer de la Font el 6 d'abril de 1575. Fou el primogènit del matrimoni Ripollès-Monter i, per tant, l'hereu.
Donà un impuls extraordinari als negocis patrimonials i als vint-i-cinc anys era batlle de la vila en un moment històric en què calgué salvaguardar el poble i el terme de l'allau de bandositats que fomentaven el bandolerisme. En aquesta època es dibuixen els seus generosos mecenatges en favor de la vila en convertir-se en un gran propulsor de les obres de l'església parroquial, de l'hostatgeria de Paretdelgada i, sobretot, del convent de Sant Agustí. En agraïment a aquesta ajuda, en fer-se el portal de l'església de Sant Agustí s'hi esculpí l'escut dels Ripollès i se'l declarà patró del convent. Mentrestant, a l'església de Sant Andreu es construia una tomba, davant la porta de la sagristia, que seria el carner de la família.
En expandir-se el seu negoci i a l'intensificar les relacions mercantívoles i financeres més enllà de les comarques de Catalunya i d'Aragó, València, Portugal i les dues Castelles i fins a França i Itàlia, va decidir viure a la ciutat de Tarragona sense deixar la casa pairal de la Selva. El 1616 esdevingué castlà de Montbrió de la Marca, títol que comportava la representació a les Corts del Principat. Fou nomenat cavaller i, posteriorment, diputat local de Tarragona per la Generalitat de Catalunya. Finalment, com a darrer graó de la seva dignitat, fou nomenat Governador del Camp de Tarragona per l'autoritat arquebisbal.
Rafael es casà amb una senyora de Berga, de la qual no tingué fills. La seva voluntat era deixar tot el seu patrimoni a la Selva i, per influència del seu germà Felip que era frare carmelità, en la seva darrera voluntat (1635) deixà un legat de quaranta-quatre mil lliures destinades a la fundació de dos convents de l'orde carmelitana descalça, un d'homes i un de dones. El seu mecenatge instituïa a la vila els estudis mitjans d'Humanitats a càrrec dels Agustins i els superiors de Filosofia i Teologia a càrrec dels Carmelites. Les desavinences entre els marcmessors i les conseqüències econòmiques de la Guerra dels Segadors van reduir les rendes i no abastaren a fundar els dos convents. Només es bastí el convent de Sant Rafael, nom posat en honor del mecenes i que fou habitat per l'orde carmelitana masculina.
Per ordre expressa del fundador figura el seu escut d'armes a la porta de Sant Rafael i a la cripta de l'església hi foren traslladades les seves despulles. Maria Anna Ripollès, la germana del fundador que morí, també, sense descendència, fou enterrada al sepulcre de la parroquial.
Jaume Pallarès nasqué pels volts de 1590. Professà a Poblet el 1607 i aprengué Teologia a l'Estudi General de Lleida i el 1636 fou elegit abat del monestir per un període de quatre anys. Al final del primer abadiat (1640) Felip IV es cartejà amb ell car pretenia d’anar a viure a Poblet durant la cort que havia de celebrar-se a Montblanc, però que no arribà a convocar-se. El 1644 fou elegit per a un segon quadrienni. El seu govern coincidí amb la guerra dels Segadors i fou una època dura de privacions per al monestir. Ell mateix fou assaltat i robat per soldats francesos quan el 1645 es dirigia a Barcelona. El 1646 fou nomenat vicari general de tots els monestirs cistercencs, masculins i femenins, del Principat.
Josep Batlle i Jover (1774-1847)
Josep, fill de Joan Baptista Batlle i Ramona Jover, va néixer a la Selva el 5 de juliol de 1774 a la casa pairal de la família al carrer de la Peixateria, cantonada a l'escorraló. Tingué dos germans, Francesc i Antoni, però fou l'hereu de la família. El seu pare era pagès però, a la vegada, un gran propietari ja que poseia la finca de Bon-retorn al terme de l'Albiol i, posteriorment, junt amb el seu fill Josep comprà la Rasa l'any 1802
La categoria social familiar li permeté cursar estudis superiors a la Universitat de Cervera i es doctorà en Dret. Afeccionat a la història, essent regidor de l'Ajuntament de la Selva, durant els anys 1800 i 1801 es dedicà a inventariar i ordenar el ric arxiu comunal de la vila nadiua.
En l'anomenada guerra del Francès, els insurrectes crearen unes Juntes per organitzar la resistència a les tropes napoleòniques. Josep Batlle en formà part de la de Tarragona l'abril de 1811 i, més tard, la Junta Superior de Solsona el comissionà junt al seu company d'estudis Esteve Pagès perquè s'instal·lessin a la costa a fi de mantenir correspondència amb la Regència.
Actuà de secretari a les Corts de Cadis i fins arribà a redactar un esborrany de Constitució on destaca l'apartat dedicat a l'educació pública.
Mullerat amb Esperança Puiggener i Magrinyà tingué dotze fills, nou nois i tres noies. L'hereu fou el fill Antoni, el quart de la nissaga, ja que els tres anteriors moriren al poc de néixer.
El Doctor Batlle moriria el 18 d'agost de 1847 a la mateixa casa que l'havia vist néixer setanta-tres anys abans.
Joan de la Creu Baiget i Pàmies (1775-1818)
Coronel-guerriller de la campanya contra la invasió francesa, cabdill de la segona batalla del Bruc.
Joan de la Creu Baget i Pàmies va néixer a la Selva del Camp, a la casa avui encara coneguda amb el nom familiar, al carrer del Forn d'Avall, a la Reconera, el dia 25 de novembre de 1775. Li fou imposat el nom de Joan de la Creu, de forta tradició familiar per la vinculació estretíssima que la família tenia amb el Convent dels frares carmelites descalços (Sant Rafael), on els Baget construïren una capella i retaule dedicats al sant doctor carmelità San Juan de la Cruz, de la qual eren patrons i on tenien un carner o vas funerari per a llur enterrament.
Havia obtingut el títol de Batxiller en Lleis a la Universitat de Cervera l'any 1795. Més tard es va traslladar a Lleida on es casà i tingué un primer fill. Allí el sorprengué l'alçament popular contra la invasió napoleònica i s'integrà a la Junta de Govern i de Defensa de la ciutat, després convertida en junta corregimental. L'intervenció victoriosa com a cabdill en la desfeta de les forces del general Chabran a la batalla del Bruc el 14 de juny de 1808, li valgué la graduació militar de Coronel que li fiu revalidada per Ferran VII l'any 1814. Baget va intervenir en moltes altres accions militars i l'octubre de 1809 fou fet pressoner i deportat a París. Un cop alliberat per pressions del govern espanyol encara acudí contra els francesos a Tarragona.
El 1815 li nasqué una filla a Lleida i, més endavant, resident a Barcelona tingué dos fills més. Morí a finals de 1818 als quaranta-tes anys quan s'estava gestionant la seva graduació de mariscal. Sembla ser que fou enterrat a l'antic convent dels carmelites descalços de Santa Maria de Gràcia.
Joan Pié i Faidella (1836-1919)
Joan Pié nasqué a la vila de la Selva del Camp el 17 de desembre de 1836. Fou el darrers dels fills del matrimoni de Pere Pié i Raimunda Faidella. La família vivia a la casa del carrer Major, cantonada al carrer d'En Puig, coneguda com a cal teixidor, ofici del pare.
Estudià la carrera eclesiàstica i cantà la primera missa pel Nadal de 1861 al temple de Sant Andreu a la seva vila nadiua. Féu de vicari a Vila-seca i a Vallmoll i de 1863 a 1867 fou destinat a les regències de Figuerola, Prenafeta i Passanant. De 1867 a 1897 s'encarregà de les parròquies de Glorieta (Passanant) i de la Guàrdia dels Prats, excepte el parèntesi que li suposaren els fets revolucionaris de 1868 i els intervals en que hagué de deixar les obligacions eclesiàstiques per motius de salut. A Barcelona treballà en l'escorcoll de documents de l'Arxiu de la Corona d'Aragó mentre la salut li permeté. Per la Setmana Tràgica, el juliol de 1909, es retirà, molt fatigat, al seu poble on morí el 31 d'agost de 1919 als vuitanta-dos anys.
Dedicat al magisteri de la Història i el Llatí aviat fou un destre paleògraf, i el seu caràcter d'home constant i acurat el menà a recollir una munió de fonts documentals que han estat la base de treballs de posteriors investigadors.
Fruit de les seves investigacions locals fou el seu llibre Relación histórica del Santuario de Paret-Delgada (1896) que conegué una segona edició (1930). A la "Revista de la Asociación-artístico-arqueológica-barcelonesa" publicà des de 1899 fins a 1913 -any de la seva desaparició- els capítols que fornirien la seva vasta obra Annals inèdits de la Vila de la Selva del Camp de Tarragona, bastida de la seva exhaustiva investigació de la documentació municipal i parroquial, peça fonamental de la historiografia selvatana. En la mateixa revista havia donat a conèixer amb el títol Autos sagramentals del sigle XIV la transcripció de la Representació de la Mort de Maria Santíssima, Creuada a Terra Santa i Sonus o Goigs a la Verge Maria, escrits trobats en uns censals de l'arxiu parroquial. Interrompuda la publicació encara va donar a l'imprempta els dos darrers capítols de la tercera part dels Annals que es refereix, sobretot, a les esglésies. Una edició íntegra del seu treball cabdal no es va donar a conèixer fins el 1984 i anà a càrrec de la Diputació de Tarragona a instàncies de l'Ajuntament de la Selva del Camp.
1893. El 6 d’octubre neix Bonaventura Gassol i Rovira a ca Canot, al carrer de la Font, 38 de la Selva del Camp.
1903. Ingressa al Seminari Pontifici de Tarragona. Allí fa amistat, entre d’altres, amb Lluís Bertran i Pijoan, Carles Cardó, Higini Anglès i Vidal i Barraquer. Adquireix una sòlida formació humanística i el domini d’una oratòria brillant.
1912. Escriu, amb el doctor Cardó, uns goigs a sant Pau Apòstol.
1913. Abandona els estudis eclesiàstics.
1914. Es trasllada a Barcelona. Ingressa a la Protecció de Menors on coneix Lluís Folch i Torres.
1915. Treballa al Grup Benèfic del Poble Nou. Col•labora a “Vell i Nou”.
1916. És premiat als Jocs Florals de Badalona.
1917. Manuel Ainaud el crida a col•laborar a la Comissió de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona.
1918. És premiat als Jocs Florals de Sitges. Pren part a les campanyes electorals de la Lliga Regionalista i en favor de l’autonomia de Catalunya.
En aquesta època es fa amic de poetes i músics com ara Bofill i Mates (Guerau de Liost), Tomàs Garcés, Marià Manent, Carles Riba, Josep M. de Sagarra, Josep Carner, Felip Pedrell, Robert Gerhard, Eduard Toldrà i Concepció Badia, a la qual dedica la Cançó de la Nova Solveig harmonitzada per Pau Casals.
1920. Publica el llibre de poemes La Nau. Participa en la Diada de la Llengua Catalana.
1921. Inauguració de l’Escola de Mar. Estrena La cançó del vell Cabrés, drama en vers, al teatre del Centre de Lectura de Reus. Col•labora amb Higini Anglès i Josep M. Batista i Roca a la recerca de cançons per al Cançoner Popular de Catalunya.
1922. Intervé a la Conferència Nacional Catalana. Ingressa a Acció Catalana. És nomenat director de la colònia escolar Vilamar de Calafell on fa possible la República d’Infants autogestionada. Conferència sobre El nacionalisme en el teatre. Coneix Esperança Galofré, que serà la mare dels seus dos fills, Abel i Albert.
1923. El dia 3 de març neix el seu fill Abel. Publica les novel•letes El preu de la sang, El mur de roses i Mossèn Gabriel. Pren part a les commemoracions de Pau Claris i l’Onze de Setembre. Publica Les tombes flamejants , volum de poesies patriòtiques, que el farà popular. El 13 de setembre, dictadura del general Primo de Rivera.
1924. Prologa el llibre de Fages de Climent Les bruixes de Llers, il•lustrat per Salvador Dalí. Col•labora a “D’ací d’allà”. El dia 14 de setembre neix el seu fill Albert. Perseguit per la policia, s’exilia a França.
1925. Ingressa a Estat Català. Comença la seva col•laboració amb Macià. Actua com a secretari del Comitè d’Acció de la Lliure Aliança, que lluita contra la dictadura de Primo de Rivera.
1926. Intent militar de Prats de Molló, en què pren part activa. Detingut per la policia francesa a Perpinyà, és traslladat a París on és jutjat i condemnat juntament amb Macià i quaranta catalans més. Escriu amb J. Carner l’obra de teatre L’home i la bèstia, inèdita.
1927. S’exilia a Bèlgica. Amb Francesc Macià viatja per Argentina, Uruguai, Xile, Estats Units i Cuba, països en què expliquen el problema català. A l’Havana participa en la creació del Partit Separatista Revolucionari Català. Retorna a Bèlgica.
1928. Publica el drama La Dolorosa. Amb J. Carner Ribalta tradueix Gianjali de Tagore i Lenin de Gorki.
1929. Resideix a Brussel•les.
1930. En caure la dictadura de Primo de Rivera, retorna a Catalunya. S’incorpora de nou a la Comissió de Cultura.
1931. És un dels fundadors d’Esquerra Republicana de Catalunya. El 14 d’abril es proclama la República Catalana. Gassol s’adreça al poble des del balcó de la plaça de Sant Jaume de Barcelona.
Francesc Macià és elegit president i Gassol és conseller de Política Interior. Com a conseller de Cultura impulsa una cultura catalana, laica i que ha de respondre a les necessitats de tots els sectors socials del país. Promou un decret pel qual s’estableix el bilingüisme escolar i l’obligatorietat del català. Es crea l’Escola Normal i l’Institut-Escola, en què l’ensenyament és mixt i impartit en català. Publica Mirra, volum de poemes dedicat a Francesc Macià.
1932. Elegit diputat a les Corts Constituents, pren part activa en els debats en defensa de la llengua catalana i de l’Estatut de Catalunya. A Madrid, uns elements reaccionaris intenten tallar-li els cabells, la llarga cabellera que Gassol llueix com a poeta romàntic i com a home lliure. És un dels homes més populars de Catalunya. Mor Francesc Macià. Gassol pronuncia l’oració fúnebre. Lluís Companys, elegit president de la Generalitat de Catalunya, el manté a la Conselleria de Cultura.
1933. Creació del Consell de Cultura.
1934. Llei del Servei de Biblioteques, Arxius, Museus i Patrimoni històric, artístic i científic de Catalunya. Publica Poemes, amb pròleg de Josep Carner. Intervé en els Fets del Sis d’Octubre. És condemnat a trenta anys de presó. És reclòs al vaixell Uruguay i després al Penal de Cartagena.
1935. Publica La mort de l’ós, poema coreogràfic. A la presó, escriu el volum Ombres, i l’obra de teatre Nadal, inèdits.
1936. Col•labora a “La Rosa dels Vents”. Tradueix, en col•laboració amb Puig i Ferreter, el Peer Gynt d’Ibsen. Victòria del Front d’Esquerres a les eleccions del 16 de febrer. Retorn triomfal del Govern de la Generalitat. Gassol es reincorpora a la Conselleria de Cultura. Presideix interinament la Generalitat mentre Lluís Companys es recupera. El 19 de juliol, aixecament militar a Barcelona. Comença la Guerra Civil. Intensa activitat de Gassol en defensa dels monuments religiosos i de persones amenaçades. Signa el decret de creació del CENU (Comitè de l’Escola Nova Unificada). El 23 d’octubre s’exilia a França, en avió. El 17 de desembre comunica la seva renúncia al càrrec de conseller.
1937. Organitza a París una important exposició sobre art català i en fa el discurs inaugural.
1938. Escriu la Balada del Bressol, a Sant Rafael de Provença.
1939. Acaba la Guerra Civil. Comença la II Guerra Mundial. Col•labora a la “Revista de Catalunya” de l’exili.
1941. Perseguit pels nazis, és detingut tres mesos a la presó d’Ais de Provença.
Passa clandestinament a Suïssa i resideix a Lausana. La seva muller Esperança i els dos fills poden marxar a Mèxic.
1943. Publica Fleurs, volum de poesies traduïdes al francès, a Suïssa.
1944. Mor la seva muller Esperança a Mèxic. Publica la traducció francesa de La Dolorosa.
1946. S’instal•la a la finca Les Sablons, a la Turena francesa. Col•labora a la Miscel•lània Verdaguer. Guanya la Flor Natural als Jocs Florals de Montpeller.
1947. El 27 de gener es casa amb Lucia Wilde a Lausana.
1948. Pren part en l’homenatge nacional a Pompeu Fabra.
1950. Publica Miratges, poemes en doble versió catalana i francesa, a Lausana.
1954. Els diputats catalans reunits a Mèxic l’elegeixen president del Parlament , però hi renuncia. Manté bones relacions amb el nou president, Josep Tarradellas, veí d’exili a la Turena.
1961. És elegit Mestre en Gai Saber als Jocs Florals celebrats a l’Alguer. Obté l’Englantina pel poema El Sant Jordi del Captiu .
1963. Guanya la Flor Natural als Jocs Florals de Montevideo.
1967. Mestre en Gai Saber pels Jocs Florals de la Ginesta d’Or a Perpinyà.
1972. Ven Les Sablons i passa a residir a Tours.
1977. El 15 de juny se celebren eleccions democràtiques a l’estat espanyol. El 28 de juny a la nit, Gassol arriba a Barcelona, acompanyat de la seva esposa Lucía, després de 41 anys a l’exili. El dia 22 de juliol la vila nadiua el proclama fill predilecte i el 30 li dedica un homenatge multitudinari i li publica La balada del bressol. Presideix la Festa de les Lletres Catalanes a l’Espluga de Francolí. L’Ajuntament de Barcelona li reconeix la pensió d’antic funcionari.
1978. El 5 d’abril mor el seu fill Abel a Mèxic. Rep el Premi d’Honor Jaume I al Saló de Cent de Barcelona.
Presideix els Jocs Florals del Retrobament a Barcelona. Li tributen homenatges els antics alumnes de l’Institut-Escola, l’Institut d’Estudis Catalans, els Llibreters de Vell i el Centre Excursionista de Catalunya.El 12 de juliol mor, a Lausana, la seva esposa Lucía. Retorna a Catalunya i s’instal•la a la Coma, a la Selva del Camp, des d’on pot veure el mar, els avellaners, els garrofers i les oliveres de la seva joventut...
1979. Eufemià Fort i Cogul publica Ventura Gassol,un home de cor al servei de Catalunya.
1980. El 19 de setembre mor a Tarragona. El 21 és enterrat a la Selva del Camp, en un solemne acte encapçalat pels presidents de la Generalitat i del Parlament de Catalunya.
BIBLIOGRAFIA BÀSICA DE VENTURA GASSOL
POESIA
Àmfora (Barcelona, 1917)
La Nau (Barcelona, 1920)
Les tombes flamejants (Valls, 1923)
Mirra (Badalona, 1931)
Poemes 1917-1931 (Barcelona, 1934)
Miratges (Lausanne, 1950)
Balada del bressol (la Selva del Camp, 1977)
TEATRE
La cançó del vell Cabrés (Barcelona, 1921)
La Dolorosa (Valls, 1928)
L’home i la bèstia (melodrama inspirat en al novel•la El Dr. Jeckill i Mr. Hyde de R.L. Stevenson). Amb col•laboració de J. Carner-Ribalta (1934)
La mort de l’ós (Barcelona, 1935)
PROSA
El preu de la sang (Barcelona, 1923)
L’Oncle Neus. L’ombra del diable. L’escorçó del destí (Barcelona)
El mur de roses (Barcelona, 1924)
Mossèn Gabriel (Barcelona, 1924)
En Joan de les Campanes (Barcelona, 1926)
Joan Puig i Ferreter (1882-1956)
1882. Neix a la Selva del Camp el 5 de febrer, fill de Consol Puig i Ferreter i de pare oficialment desconegut.
1888-1894. Estudià successivament a l’escola municipal i a la dels pares del Cor de Maria de la Selva.
1894-1897. Estudis de batxillerat en una escola del poble i exàmens lliures a l’institut de Tarragona. Publica versos al setmanari “La Barretina” a partir de novembre del 1895.
1897-1899. Darrer curs de batxillerat a l’institut de Reus. Entra en contacte amb la colla que envolta Josep Aladern i publica poemes a “Lo sometent”, “Reus Tranquil”, “Lo ventall” i “Lo Lliri”. Acabat el batxillerat treballa d’aprenent de barber i de mosso de farmàcia. Després d’un intent de suïcidi, real o fingit, se’n va a Barcelona.
1899-1903. A Barcelona treballa en diverses farmàcies i de mestre de minyons. Comença els estudis de Farmàcia, però no acaba ni el primer curs. Contactes amb els grups literaris i anarquistes, i gran amistat amb Plàcid Vidal i Jaume Aiguader. Col·labora a “Joventut”, “Catalònia”, “Catalunya Artística” i “El Rector de Vallfogona” i publica el primer conte a la “Revista del Centre de Lectura” de Reus.
1903-1904. Estada a França. Després d’un parell de mesos de vagabundatge per la Provença, s’estableix de mosso a Villaines-en-Dues-Mois, on viu una experiència sentimental amb Matilde Thevenot, que utilitzarà posteriorment a La dama enamorada. Hi escriu els Diàlegs dramàtics, que va enviant a Plàcid Vidal, el qual s’encarrega de l’edició. Finalment, trenca la relació i va a París.
1904. De retorn a Catalunya, va a Alcover, on enllesteix La dama alegre , que després de ser rebutjada pel Romea per “immoral” s’estrena el desembre al Teatre de les Arts, amb un gran èxit.
1905. El febrer estrena El noi mimat sense èxit i l’abril torna a anar-se’n a França, amb el poeta alcoverenc Antoni Isern. Des d’allà col·labora a “El Poble Català” i comença a cobrar pels seus escrits. Per la tardor torna a Barcelona.
1906. El juny estrena La bagassa (Boires de ciutat), drama social gorkià. Col·labora a “Catalònia” i publica els Diaris imaginaris a l’Avenç. L’octubre estrena el drama Arrels mortes.
1907. El juny estrena Sepulcres , dirigida per Adrià Gual. Breu estada a Itàlia.
1908. El març estrena Aigües encantades, el seu drama més ibsenià. El novembre, gran activitat: pronuncia la conferència L’art dramàtic i la vida i estrena la comèdia Segones núpcies i La dama enamorada , que obté un gran èxit.
1909. Llarga estada al seu poble, continuada l’any següent. Publica Drama d’humils i les traducciones de El marxant de Venècia, de Shakespeare i d’Els menestrals, de Gorki.
1910-1913. Cursa la carrera de Filosofia i Lletres, secció d’Història, alternant les estades a la Selva i els estudis a Barcelona, fins que el 1911 entra a treballar de redactor nocturn a “La Vanguardia”, on s’estarà fins al 1920. Publica una tragèdia en vers, La innocent .
1912. El maig estrena amb gran èxit El gran Aleix , i uns dies després Desamor. Publica la traducció d’El domini de les tenebres, de Tolstoi.
1913. Passa l’estiu a la Selva, refent-se d’una malaltia nerviosa. Acaba la carrera universitària.
1914. El març estrena La dolça Agnès .
1915-1916. Travessa una profunda crisi personal i creativa. La seva nova actitud, d’acostament al noucentisme, és visible al diàleg Dues generacions, publicat a “La Revista”.
1917. Escriu la comèdia en vers La senyora Isabel, que no s’estrenarà. El desembre estrena Garidó i Francina , tragicomèdia en prosa, ambientada al segle XVIII.
1918. El gener estrena Si n’era una minyona… Poc temps després publica La novel·la d’Esther, primera obra narrativa. El 4 de juliol es casa amb Clotilde Barranco. L’estiu escriu el drama Les ales del fang .
1919. El maig estrena El gran enlluernament. Després, escriu la fantasia dramàtica No era un somni… i la farsa Un home genial, que s’estrenarà quatre anys després.
1920. Deixa “La Vanguardia” i entra, també de redactor nocturn, a “El Día Gráfico”, on publica articles amb el pseudònim Juan de Siena. Neix la seva filla Pilar.
1921. Estrena La dama de l’amor feréstec el març.
1922. El març estrena L’escola dels promesos, la seva darrera comèdia. Deixa “El Día Gráfico” i entra de redactor diürn a “La Tribuna”, on s’està fins que el diari plega (novembre del 1924), exercint-ne la direcció en alguns períodes. També dirigeix un temps “La Campana de Gràcia” i “L’Esquella de la Torratxa”.
1923. El febrer, al Théàtre de l’Oeuvre de París, s’estrena La dame allègre, dirigida per Lugné-Poë. L’abril s’estrena la mateixa obra a Madrid en castellà, en ambdós casos sense gaire èxit. Escriu una nova versió de El gran Aleix en tres actes, que no s’estrena. Dirigeix la revista “Mar i cel”.
1924. Rosario Pino li estrena Deslumbramiento, que fracassa a Barcelona. El maig guanya el premi de “La novel·la d’ara” amb L’home que tenia més d’una vida , que es publica el gener següent.
1925. Col·labora amb traduccions a “La Publicitat” i amb contes a “La Veu de Catalunya”. Publica la novel·la Les facècies de l’amor i les narracions El cas de Joan Anglora. Torna a guanyar el concurs de “La novel·la d’ara” amb Els tres al·lucinats .
1926. Publica Servitud, memòries d’un periodista, amb gran èxit. A la “Revista de Catalunya” comença a publicar capítols de Camins de França, en una primera versió. Col·labora amb contes a la revista “Llegiu-me”, i recull la seva narrativa curta al volum Una mica d’amor .
1927. A “la Nova Revista” surten els primers capítols de Lliçó de coses (que es convertirà en El cercle màgic). Comença a col·laborar regularment a “La Publicitat” amb articles. Una mica d’amor obté el premi Concepció Rabell. Neix la seva filla Eva.
1928. S’estrena la versió definitiva de La dama enamorada, el febrer. Publica la segona versió de Els tres al·lucinats i el volum Vida interior d’un escriptor , que assoleix dues edicions. Director literari de les Edicions Proa.
1929. Publica El cercle màgic , que obté el premi Joan Creixells.
1930. El 12 de gener, homenatge al restarurant del Parc de la Ciutadella, que passa a les cròniques amb el nom d’àpat de les feres. Arran d’això, trenca amb “La Publicitat”. Col·labora a “La Rambla de Catalunya”.
1931. Col·labora a “L’Opinió”. El 28 de juny és elegit diputat a les Corts Constituents de la República, en les llistes d’Esquerra Republicana de Catalunya.
1932. Estrena l’adaptació de Joana, l’embruixada de Luigi Capuana, en col·laboració amb Ventura Gassol. Torna a dirigir “La Campana de Gràcia”. El 20 de novembre és elegit diputat al Parlament de Catalunya.
1933. Presenta el projecte de “Teatre del Poble” amb Joaquim Muntaner, personatge vinculat amb la dictadura de Primo de Rivera. L’escàndol que es produeix els obliga a retirar el projecte.
1934. Publica Camins de França, la seva millor obra narrativa, i On són els pobles? i altres història de Nadal .
1935. És nomenat membre del directori d’Esquerra Republicana. Col·laboracions a “El Diluvio” i “L’Horitzó”, amb el pseudònim d’Antoni Ardèvol.
1936. Publica el drama Anna darrera la cortina i la traducció de Peer Gynt, d’Ibsen, feta en col·laboració amb Gassol. Participa en la fundació del Club de Novel·listes. Intensa activitat política, abans i després de les eleccions del 16 de febrer. D’abril a juny apareixen els tres volums de La farsa i la quimera . A primers de juliol va a França a fer campanya a favor de l’Olimpíada Popular de Barcelona. Després de l’alçament militar és nomenat delegat al monestir de Montserrat. El 31 de juliol s’encarrega de la cartera d’Assistència Social al govern presidit per Joan Casanovas, i el 6 d’agost és confirmat en el càrrec en el reajustament que es produeix. A mitjan setembre és enviat a París com a delegat i pagador de la Generalitat.
1936-1939. Realitza compres d’armes i material i canvi de monedes i metalls preciosos. Inicia les seves relacions amb Marie-Rose Teston. La família es trasllada a Le Havre, amb la intenció d’embarcar cap a Amèrica en cas de guerra. Puig resideix a París, amb viatges al port francès. Repartiment de diners entre exconsellers i d’altres càrrecs de la Generalitat, en què Puig participa. Conflictes en la relació amb Marie-Rose Teston i negocis amb Ferran Canyameres.
1940. Mor Consol Puig i Ferreter a Le Havre. Puig trenca amb Marie-Rose Teston i es baralla amb Canyameres. En produir-se la invasió alemanya, marxen cap al sud i s’instal·len a “Les Sablons”, propietat de Ventura Gassol, a Saint-Martin-le-Beau, a la Turena.
1940-1946. Comença la redacció de El pelegrí apassionat i, el 1942, del dietari Ressonàncies . Breus escapades a París.
1946. Retorn a París.
1948. Gestions diverses per aconseguir d’editar el cicle. Reprèn el contacte amb Josep Queralt, propietari de Proa. Els darrers mesos de l’any els passa a Londres, on s’ha casat la filla gran, Pilar.
1949-1952. Gestions per reprendre les Edicions Proa a Perpinyà. Puig decideix de finançar-se l’edició del cicle. El 1952 apareixen els dos primers títols: Janet vol ser un heroi i Homes i camins .
1954. Surt Janet imita el seu autor. La seva salut s’agreuja.
1956. Mor a París el 2 de febrer, d’una congestió cerebral. És enterrat al cementiri del Père Lachaise tres dies més tard.
1956-1977. Surten successivament la resta de volums de El pelegrí apassionat: Vells i nous camins de França i Els emotius (1956), Demà… (1957), Les profanacions (1958), Els amants enemics (1959), La traïció de Llavaneres (1961), El penitent (1962), Pel camí dels desgreuges (1963) i, al cap de catorze anys, L’ascensió (1977), ja a Barcelona.
1965. Reedicions de La dama enamorada (Edicions 62) i Els tres al·lucinats (Proa).
1972. L’Institut del Teatre li dedica el número 14 de “Estudios escénicos”, que inclou l’edició de Un home genial .
1973. Reedició de Servitud (Nova Terra), Aigües encantades (Edicions 62) i Vida interior d’un escriptor (Selecta).
1975. Reedició de El cercle màgic (Proa). S’edita la part literària del seu dietari Ressonàncies (Edicions 62).
1976. Reedició de Camins de França (Proa).
1980. Reedició de L’home que tenia més d’una vida (Pleniluni) i publicació d’un volum amb tres peces de Teatre (“Les millors obres de la literatura catalana”).
1981. Publicació de la resta del dietari Ressonàncies amb el títol de Memòries polítiques (Proa).
Nasqué possiblement entre finals del segle XV i començaments del XVI. Fou el més destacat d’una família que es dedicava a l’art del metall. Va refondre una campana de la parròquia, fou mestre del rec que havia de conduir les aigües des de l’Albiol i clotada del mas Ripoll fins a la vila, paticipà en l’obra de les portes de la Seu de Tarragona i altres encàrrecs d’obres per part del Capítol tarragoní. Probablement l’única obra coneguda i mitjanament conservada és la llauna que fou posada sobre el vas d’enterrament de l’arquebisbe Gonçal d’Herèdia, situat dintre de la Seu tarragonina i arran de la porta d’entrada. Era una composició de bronze de 235x116, en què destacava l’arquebisbe Herèdia, vestit de pontifical, les virtuts cardinals, les virtuts teologals, l’escut d’armes de l’arquebisbe i una inscripció. Serra Vilaró ens diu que “fou educat en el gòtic flamejant, però mogut per les inquietuds renaixentistes”.
Rafael Joan Gili (+1586), canonge, impulsor del renaixement
Pere Aguiló (+1598), prior d’Escaladei, impulsor de l’art renaixentista
Joan Masdeu i Babot (+1639), capità i heroi de la ressistència en el setge de Salses a la Guerra dels Trenta anys.
Joan de la Creu Ferrater i Pàmies (1805-1866), apotecari
Eduard Torrents Boqué (1850-?), compositor
Nascut a la Selva l'any 1850 i dotat de gran precocitat, als quatre anys ja tocava el piano i als set ja podia substituir el seu pare Sebastià, que era organista a la parroquial i professor a Sant Rafel. Als onze anys va organitzar una orquestra i als tretze es va traslladar a Barcelona i va entrar a l’orquestra del teatre Circo Barcelonés com a violí, alhora que es donava a conèixer per diverses composicions com ara l'Stabat Mater que encara avui es canta en l'acompanyament del pas de la Soletat el Divendres Sant a la Selva. A Barcelona es dedicava a tocar als cafès "Cuyás" i "Las Delicias".
El 1873 es va traslladar a París amb l’objectiu de perfeccionar la seva educació artística, i després va emprendre un llarg viatge amb el violinista italià Agustí Robbio, amb qui van visitar el Brasil, Perú, Equador, Veneçuela, l’Uruguai, el Paraguai, Cuba, EUA i la República Argentina. En les actuacions per aquests països van tenir molt d’èxit i per això va dedicir d’establir-se primer a Montevideo i després a Buenos Aires, on va iniciar el 1876 l'edició de l'Álbum Musical Hispanoamericano. Aquesta publicació, d'entrega setmanal, contemplava peces de pròpia autoria, capricis i fantasies sobre espècies populars. El 1883 estrenà l'òpera Gualterio, inspirada en Il pirata de Felice Romani, al Teatro Colón de Buenos Aires sota la direcció de Nicola Bassi.
Entre les dècades de 1870 i 1880 van destacar les seves actuacions, tant d'intèrpret com de compositor, a la Sociedad del Cuarteto de Buenos Aires. L'any 1893 composà l'òpera Marangor per encàrrec del Liceu de Barcelona. El 1894 es feu càrrec de la música de la sarsuela La caja misteriosa, llibret d'Antonio Fernández Cuevas. El 1895 estrenà al Teatre Olimpo la sarsuela La chumbera, llibret de Ximeno Ximénez.
Obres destacades:
Música escènica: Gualterio, Òp. 3 act, 1897-83; Marangor, Òp. 3 act, 1893; El conquistador, Òp. 1895; La chumbera, Sarsuela 1 acte, 1895; Il segreto, Òp, 1899.
Veu i piano: La coqueta porteña, vals,1874.
Música de cambra: Ay del herido, piano, harmònium, violí, violoncel, 1876.
Piano: El cielito, 1876; El gato porteño, 1876; Ayes del alma, 1880, Tarantella, 1882; Recuerdos de España, 1887; Despunta el aura; La sanjuanina.
Altres: Stabat mater; El canto de una aldeana, 1866; Himno a nuestros valientes del Pacífico, 1866; La misteriosa.
Josep M. Cogul i Monné (1862-1938), poeta i músic
Mossèn Josep Maria Cogul nasqué el 8 de setembre de 1862, fill primogènit de Joan Cogul i Francesca Monné (Molné, segons el llibre de baptismes). Als tretze anys ingressà a l'Institut se Segon Ensenyament de Reus per estudiar el batxillerat i el 1877 ingressà al Seminari de Tarragona. Molt afeccionat a la música, disciplina que li inculcà el seu pare, deixeble de mossèn Generós Borràs, prengué part a les oposicions convocades pel Capítol catedralici de Ciudad Real per tal de proveir el Benifet amb la càrrega de tenor. Posteriorment fou organista a la catedral de Solsona on fou ordenat sacerdot el 1891 i cantà la primera missa al monestir de Montserrat.
Destinat a la parròquia de Sant Feliu de Torelló hi exercí d'organista fins que obtingué un benifet de gràcia a la parroquial basílica de Santa Maria del Mar a Barcelona que regentà per tota la vida. La seva anada a Barcelona coincidí amb els inicis de l'Orfeo Català i establí amistat i complicitat amb els puntals de la institució, Lluís Millet i Francesc Pujol.
Compositor des de ben jove, el seu catàleg conegut comprèn una quarentena llarga de peces: obres instrumentals (melodies per a orgue, minuets per a piano, concerts per a trompeta i orquestra per a arpa i piano i una sardana per a cobla, Nai -premiada a les festes de la Pàtria a Montserrat-), obres religioses (trisagis, aves, misses, goigs) i obres profanes.
Ademés de la música, conreà la poesia i contribuí a la recerca folklòrica, sobretot de les cançons de pandero i es relacionà amb l'eminent Valeri Serra i Boldú, alhora que estimulava aquesta feina de recerca a un jove estudiant selvatà, Ventura Gassol i a mossèn Higini Anglès que fou deixeble seu. En vida feu amistat i sintonitzà amb molts personatges, tant literaris com artístics, del corrent modernista.
A la Selva, el seu germà Felicià establí la Capella Selvatana que originà l'Orfeó de la Selva per al qual Cogul arreglà per a sis veus mixtes una de les més célebres composicions, Prec de la mainada.
Morí a la vila nadiua el 31 de març de 1938, després de ser traslladat de Barcelona on havia emmalaltit unes setmanes abans.
(La Selva del Camp, 1879 – Barcelona, 1947). Eclesiàstic, escriptor, políglota, humanista, orientalista, filòsof, assagista i orador. Va professar a la Congregació dels Missioners Fills de l’Immaculat Cor de Maria l’any 1896. Amplià estudis als col•legis eclesiàstics de Roma. Home dotat d’un talent poc comú, d’idees pròpies, molt originals, sòlides i ortodoxes. Els medis i ambients en què hagué de viure fonamentaran en ell uns coneixements profunds.
Residí a Roma. Allí investigà els documents dels arxius i consultà els llibres de la Biblioteca Vaticana, quan n’era prefecte Achille Ratti (1914-1918), el futur papa Pius XI, amb el qual mantingué sempre una pregona amistat. A ell es deu la cripta del Temple Internacional del Cor de Maria al Parioli de Roma. Fou delegat pontifici amb missió especial a Rússia, establint-se a Rostof del Don, on desenrotllà una labor intensíssima durant i després de la Guerra Europea (1914-1918) fins l’any 1923, en què retornà a Catalunya. Esdevingué testimoni de la Rússia tsarista, de la revolució del 1917, de la guerra civil entre menxevics, bolxevics i sòviets, de l’escalada d’aquests darrers al poder, del Terror Roig i de les requises fetes al camp i a la indústria.
Romangué dos anys a Barcelona, on conegué els intel•lectuals catalans, sobretot l’elegant estilista i pensador Carles Cardó i Sanjuan, fundador i director de “La Paraula Cristiana” (1925) i el fi crític literari i filòsof Josep M. Capdevila i Balanzó, fundador i primer director de “El Matí” (1929). Conferències, cursets, estudis i sermons foren les seves activitats a la Ciutat Comtal.
Després es convertí en un ciutadà de Roma, a on les portes dels departaments del Vaticà sempre estigueren obertes per la seva consideració genial, sense limitacions ni secrets.
Fou un dels millors predicadors d’Itàlia, dissertant en italià amb la mateixa expedició que hauria fet com si hi hagués nascut. Publicà uns sermons de Quaresma en les llengües italiana i catalana a la seu de la ciutat de parla catalana de l’Alguer (Sardenya), durant els anys 1928 i 1929. Publicà dos capítols titolats La llengua catalana a l’Alguer i La llengua catalana a Sardenya a “La Paraula Cristiana”, signats al mateix Alguer (27-3-1928), on glossa la catalanitat d’aquest cuny de Catalunya a l’illa sarda. Ocupà el càrrec de vicepresident de la Conferència de les Missions Africanes de Roma, organitzada l’any 1927 i adherida a la International Institute de Londres. D’ell resten un nombre extraordinari de treballs publicats en diverses revistes doctes i periòdics i publicacions dissemblants. Col•laborà assíduament a “La Paraula Cristiana” amb assaigs i estudis de temàtica variada, des dels inicis de la revista i, a la vegada, tramet cròniques concernents a la política italiana i internacional, comentaris al món social i acotacions a les estructures laiques de l’Església, sobretot de l’Acció Catòlica, assumptes que el tenen obsessionat, aquestes últimes subscrites amb el pseudònim Italus .
La Biblioteca de “La Paraula Cristiana” edità la seva obra magistral “El Sionisme o la qüestió nacional hebraica”, en dos volums (1928-1929), la qual consta de quatre parts: la primera conté la història del Sionisme, la segona comprèn la tragèdia externa del poble jueu, la tercera engloba la dissort interna de l’hebraisme, i la quarta inclou la crítica de la teoria sionista. Se li proposà, per dues vegades, ser bisbe d’unes diòcesis italianes, preconització que no acceptà. El papa Pius XI (1922-1939), el reorganitzador de l’Acció Catòlica activa, l’exprefecte de la Biblioteca Vaticana, l’amic confident del pare Voltas, el designà conseller personal. Examinà la situació política catalana a “La Paraula Cristiana”, tantost caiguda la Dictadura de Primo de Rivera (18-1-1930). Col•laborà amb articles d’alt nivell en el diari “El Matí”, des de la constitució de l’empresa (1929), escrits en els quals s’hi manifesta el pensament avançat de l’intel•lectual preconciliar.
Dominà els idiomes moderns següents: català, castellà, francès, italià, anglès, alemany i rus, a part que, com a humanista, el llatí i el grec, i l’hebreu i el sànscrit, com a orientalista. Abandonà l’orde claretià (1937) i tot seguit l’acollí l’arquebisbe de Bolonya. Passada la Guerra Mundial, es veu embolcallat per la institució religiosa secular Casa Nostra, on es provoca un canvi en el seu caràcter, esdevenint una persona desapercebuda.
Ramon Blasi i Rabassa va néixer l'any 1901 al carrer de la Font, núm. 1, essent el segon dels quatre fills d'una família de pagesos. La seva infància transcorregué a la seva vila nadiua de la Selva i les primeres lletres les aprengué al col·legi de Sant Agustí dels pares claretians. A Reus estudià el batxillerat i a Barcelona va estudiar Química durant dos anys, carrera que no va continuar per mancances econòmiques. Es posà a treballar a Protecció de Menors, lloc que mantindria fins a la seva jubilació. L'any 1930 s'uní amb matrimoni amb Conxita Rios, mecanògrafa administrativa de l'oficina de Menors on treballava i amb la qual tingué dos fills: Conxita i Raimon.
La seva col·laboració amb "En Patufet" comença l'any 1921 i esdevé, al costat de Josep M. Folch i Torres el veritable animador del setmanari fins al 1938. Allí hi publicà poemes, faules, contes i hi tenia uns espais fixos. Al mateix temps col·laborava amb el setmanari infantil "L'Esquitx", suplement d'En Patufet.
Escriptor prolífic, a més de signar amb el nom propi i cognoms ho feu, també, amb pseudònims com ara R. Bir, Guerau, Un poeta de secà, Setciències, Avant i Jhon-tink-ungec a "En Patufet", Ramon Serení al "Full Selvatà" i Professor Dekorpus a "Adesel".
El seu primer llibre de poesia el publicà el 1929 amb el títol Poemes del Camp. El 1933 publicava algunes novel·les dintre de la col·lecció "Biblioteca Gentil" (Dues vides i un amor, Elionor i Noemí). El 1935 publica el recull de narracions d’animals Tornen a parlar les bèsties.
Publica a tots els periòdics selvatans que s'editen: "Full Selvatà", "Brum" i, sobretot "Adesel" la revista de l'associació de la qual en fou president qui n'edita el poemari Selvatanies (1961). D'altres publicacions seves són Del cor als llavis (1968), Meitat de França (1970), Faules catalanes (1970), Entre el Carlit i el Puigmal (1971) i Fronteres enllà (1974). L'any 1970 també es va publicar el text de les Estampes de Paret Delgada, una representació teatral en vers escenificada en l'escenari natural dels Ponts a la Selva. Deixà inèdit el llibret d'una òpera que pretenia dirigís A. Ros Marbà, Mocador de seda fina.
En motiu del vuitè centenari de la Carta de Població de la Selva (1965) redactà uns versos per a cada un dels carrers i places de la vila que foren impresos en majòliques decorades i que es mantenen avui en els indrets que foren col·locades.
Tot i que en els darrers anys de la seva vida passava llargues temporades a la vila nadiua, Blasi morí i fou enterrat a Barcelona el 1980.
Va néixer a la Selva l’11 d’abril de 1908, fill de Pau Fort Aymemí, pagès, natural d’Almoster, i de Marina Cogul i Girona de la Selva.
Va fer els estudis primaris al col·legi dels claretians i començà la carrera eclesiàstica al seminari de Tarragona. Va ser escolà amb mossèn Joan Pié, l’il·lustre historiador selvatà qui, possiblement, li inculcà l’afició per la història local. Al seminari col·laborà amb l’arxiver diocesà mossèn Sanç Capdevila. Deixà la carrera al cinquè curs per ser infermer dels germans de la Doctrina Cristiana de Tarragona.
L’any 1931, en acabar el servei militar es traslladà a viure a Barcelona on freqüentava l’Arxiu de la Corona d’Aragó. Deixeble de Pompeu Fabra, obtingué el títol de professor de català de la Generalitat.
La primera publicació de Fort fou Santes Creus. Notes històriques i descriptives l’any 1930, dedicat al monestir on havia residit una temporada refent-se d’una crisi nerviosa i que seria l’inici d’una de les grans dedicacions de la seva vida. El 1933, fruit de les seves col·laboracions al Butlletí Arqueològic de Tarragona apareixen les primeres monografies selvatanes: Simó Salvador, bisbe de Barcelona i Les muralles de la Selva. El 1935 publica el poemari Caliu, guspires i records.
A Barcelona, en acabar la Guerra Civil va treballar breument a la Perfumeria Núria i, més tard, va muntar un negoci de serveis de material sanitari. El novembre de 1939 s’havia casat amb Neus Bofill i Jané, el matrimoni tingué cinc fills (Xavier, Andreu, Miquel dels Sants, Albert i Maria-Neus).
L’any 1947 edita El santuari de la Mare de Déu de Paret Delgada a la Selva del Camp de Tarragona, primer volum d’una col·lecció que fins al 1963 amb la publicació de Sant Pau i la Selva del Camp i sota la denominació d’Analecta selvatana va aplegar fins a 19 títols sobre història, persones i llocs de la Selva.
A la Selva col·laborà, de ben jove, en el periòdic Brum i al Full selvatà. Fou membre fundador d’ADESEL (Agrupació de Selvatans residents fora vila) i fou l’ànima de la seva publicació periòdica (1955-1965). L’entitat, a més de publicitar arreu el nom de la Selva, inicià diverses campanyes culturals i artístiques a favor del poble (restauració de monuments, homenatges, etc.).
A banda de la seva bibliografia selvatana, destaca, sobretot, la dedicada al monestir de Santes Creus, on fou fundador de l’Arxiu Bibliogràfic. Com a historiador guanyà diversos premis.
Algunes de les seves publicacions portaven la signatura amb pseudònims com ara Andreu Selvat, Miquel Albert o Artemi Folch.
La mort li arribà el 24 de maig de 1979 quan tenia 71 anys, en plena producció intel·lectual. Va deixar una colla d’estudis inèdits, alguns d’ells dedicats a la història i a la paremiologia locals.
En sessió plenària de data 25 de març de 1983 l'Ajuntament de la Selva acordà de donar el seu nom a un dels nous carrers de la vila i el 7 de febrer de 1996 se’l nomenà Fill Il·lustre de la Selva del Camp.
Bibliografia selvatana d’Eufemià Fort i Cogul:
Simó Salvador, bisbe de Barcelona (Tarragona, 1933).
Les muralles de la Selva (Tarragona, 1934).
El santuari de la Mare de Déu de Paret Delgada, a la Selva del Camp de Tarragona (1947).
La Congregació de la Sang de la Selva del Camp de Tarragona (1948).
El pare Joan Ma. Prats i Gibert, C.M.F. Notícia biogràfica (1948).
El convent de Sant Agustí a la Selva del Camp de Tarragona (1950-51), 4 volums.
La pesta a la Selva i el patronatge a Sant Andreu (1951)
Mossèn Josep Ma. Cogul, prev. Esment biogràfic (1951)
L’ermita de Sant Pere del Puig (1953).
Les creus monumentals a la Selva (1953).
Els “Vergonyós” de la Selva del Camp, família d’artistes (1954).
Sant Antoni Ma. Claret i la Selva del Camp (1954).
Biografia del servent de Déu Rvd. P. Francesc Crusats i Franch, C.M.F., màrtir de la Selva del Camp (1954).
Joaquim Guitert i Fontseré, in memoriam (Santes Creus, 1957).
La mineria a la Selva en el segle XIV (1959).
El convent de Sant Rafael, de carmelites descalços (1959).
Josep Batlle i Jover, notícies d’un selvatà vocal de la Junta Superior de Catalunya (1960).
Costumari de la Selva del Camp (Reus, 1961).
Una destacada intervenció catalana en el Cisma d’Occident (Barcelona, 1961).
La Selva en l’obra de mossèn Josep Ma. Castellà i Roger (1962)
Sant Pau i la Selva del Camp (1963).
Jaume Pallarés, abat de Poblet (1963).
La vida en una vila del Camp de Tarragona al segle XIV (Barcelona, 1964).
Notícia històrica d’una singular institució medieval, la comunitat de pobles del Camp de
Tarragona (Barcelona, 1975).
Ventura Gassol, un home de cor al servei de Catalunya (Barcelona, 1979).
Personalitats no nascudes a la Selva, però que hi han desenvolupat part important de la seva trajectòria vital:
(Barcelona ss XVI-XVII)
Professor de teologia a la Universitat de Barcelona i rector de Sant Andreu de la Selva. Orador en llatí, català i castellà –publicà alguns dels seus sermons entre el 1604 i el 1611-. Conegut sobretot pel seu Sermó vulgarment anomenat del sereníssimo senyor don Jaume segon, i història de la pèrdua de Espanya, grandeses de Catalunya, comtes de Barcelona i reis d’Aragó, predicat a la seu de Barcelona el 1597 i publicat el 1602, tractat històric que pretén d’ésser un resum de la història, la geografia i les institucions catalanes, sense cap esperit crític i amb un estil ple de castellanismes; la seva defensa de la llengua catalana ha esdevingut famosa, i ha estat una de les fonts més citades en les apologies de Catalunya.
El Sermó... volia ésser una justificació de les seves pretensions que li fos encarregada oficialment la composició d’una història de Catalunya. Les seves ambicions d’historiador resten paleses en constar com un dels quatre censors de l’edició de la primera part de la Crònica de Pujades, el 1609.
Manescal fou rector de la parròquia de Sant Andreu de la Selva de 1599 a 1606. En donar a l'impremta el seu famós Sermó hi afegí una peça oratòria titulada Descripció breu i alabances de la vila de la Selva del Camp en la qual canta les excel·lències de la vila de la qual en fou rector i dels seus habitants comparant-la, entre altres evocacions, a la terra promesa.
(Seva, Osona 1831 – la Selva del Camp, 1868). Missioner claretià. Ordenat el 1858, predicà a Catalunya i a Segòvia (1861-68). Assassinat durant la revolució de setembre de 1868, és considerat un dels màrtirs de l’anticlericalisme.
Joaquim Guitert i Fontserè (1875-1957), metge i historiador
Joaquim Guitert nasqué el 1875 a la barcelonina barriada de la Barceloneta, a l'edifici de la tinença d'alcaldia del carrer anomenat de Sant Ramon, i més tard de Guitert, dedicat precisament a la memòria del seu pare, Avelí Guitert de Cubas. Estudià les primeres lletres a la Barceloneta i la carrera de medicina a la Universitat de Barcelona i fou ajudant de Lluis Barraquer i Roviralta als serveis de neurologia de l'Hospital de Santa Creu de Barcelona i més tard ingressà al cos mèdic municipal i s'especialitzà com a radiòleg amb consultori al Dispensari Municipal de Dermatologia. Per compte propi, amb la col·laboració del seu company Víctor Rahola, establí un dels pioners gabinets de raigs X. Es casà amb Dolors Ubeda i Elias i tingué una única filla, Francesca.
Historiador de vocació, l'any 1921 publicà el seu primer llibre sobre Poblet que conegué tres edicions (la darrera el 1929). El 1925 ingressà a la Reial Societat Arqueològica de Tarragona de la qual en fou membre directiu el 1932. Al llarg de la seva vida publicà diverses monografies i guies de Poblet, de Santes Creus i, també de Sant Pere de Rodes i Cadaqués. L'any 1935 fou vocal habilitat del Patronat del Reial Monestir de Poblet i treballà, colze a colze, amb Eduard Toda en la reconstrucció del monestir. Fou membre de la Real Academia de Historia i al 1947 fou elegit com a primer president de l'Arxiu Bibliogràfic de Santes Creus, càrrec que ostentà fins a la mort esdevinguda el 8 de març de 1957 a la Selva.
A la Selva, Guitert havia heretat unes propietats que havíen estat del seu padrí, Joaquim del Pozo. Amb els anys decidí bastir-hi una vivenda, cosa que feu efectiva a partir de 1935 i establí la seva residència definitiva al Mas Catalònia a l'actual Avda. Puig i Ferreter. Fou un dels artífexs de la restauració del santuari de Santa Maria de Paretdelgada, fet que li suposà la descoberta d'una vil·la romana (1935-36). A la revolta de 1936, per la seva vinculació amb el comissariat de Poblet, ajudà a salvar l'arxiu històric municipal i part de la biblioteca dels missionerrs claretians a la Selva. Gràcies a la seva intervenció personal es pogué salvar la vida de l'arquebisbe de Tarragona Francesc Vidal i Barraquer.
Tot i la diferència d'edat, Guitert compartí amistat i coneixements amb Eufemià Fort i aquest fou un dels motius per als quals no volgué interferir en les publicacions històriques locals i, així, de la seva quarentena llarga de monografies publicades al llarg de la seva trajectòria, de la Selva nomès s'ocupà de divulgar els descobriments dels mosaics romans de Paretdelgada i la llegenda referida a la Creu Blanca o dels peus tallats. Amb tot, la seva famosa Col·lecció de manuscrits inèdits dels monjos del reial Monestir de Santa Maria de Poblet (7 volums, 1947 - 1949), Curiosidades, leyendas y tradiciones del Real Monasterio de Santes Creus (1954), Cadaqués, su iglesia y su altar mayor (1954) i l'obra pòstuma Siete florones de una corona condal (1956) porten peu d'edició de la vila de la qual se'n sentia fill adoptiu.
(1917-1973) sacerdot i poeta