SELECCIÓ DE TEXTOS DE JOAN PUIG I FERRETER
La tarda d’abril, vers el mig tombant, feia caure una pluja d’or damunt els avellanars emborrissolats de verd. La Moixera (la Selva) s’alçava clara al davant, al peu de la serra faldosa, amb pendissos ben conreats que s’ufanaven al sol.
Antigues cases pageses s’alçaven entre intermintències d’horts. Més enllà un vast panorama se li obria als ulls. Comes rogenques, suaus, ben poblades d’oliveres i vinyes; la gran muntanya de Sant Andreu (Sant Pere), no gens feréstega, sinó dolça amb els seus pendissos, relleixos i barrancs verdejants de conreus. /…/ i vers la plana, la gran extensió de terres fecundes fins a la ratlla del mar.
A la primavera les flors han d’esclatar. A les escletxes dels murs floreixen les herbes; en el pedruscall de la riera eixuta plantes corrugades que a penes semblen vegetals treuen flors d’aroma penetrant; a les esquerdes de les roques s’obres corol•les grogues i morades. Als forcats dels pins els vents porten la pols de la terra, i s’hi fa un grumoll; el bec de l’ocell hi deixa caure una llavor, i una flor hi esclata. Als junts de les teules del convent de Sant Gabriel (Sant Rafael) cada any blanqueja la flor del poniol/…/.
La vila, blanca de lluna, clarejava al seu davant. El cimbori de l’església parroquial, llis i polit, era una copa de llum tombada al revés. Les cases dormien aclofades al seu entorn, banyades de misteriosos clarobscurs. A la dreta, apartades de la població, damunt l’espessor de l’hort, guspirejaven les claraboies als terradets del convent de Sant Gabriel (Sant Rafael), i el campanaret dreçava les seves dues puntes afilades com dues agulles de cristall.
L’Ateneu “el Llorer” (el Lauro):
El mateix Joan Puig i Ferreter llegint un dels seus textos a les dependències de l'Ateneu.
A la Moixera hi havia el casino dels senyors. S’hi reunien els menestrals, els propietaris rurals desvagats, els pagesos que no volien ésser de la Societat de Pagesos, o que, si n’eren, no hi anaven perquè teniel vel•leïtats de senyorejar. Naturalment, no hi mancaven els dos metges, els dos apotecaris, el veterinari, ni ningú del poble que tingués una mica de prestigi i autoritat.
Per a una població com la Moixera tenir una ateneu amb biblioteca era un motiu d’orgull. Era el primer que mostraven als forasters. Força senyors, força desvagats, no pocs menestrals i tots els moixerins distingits i saberuts de la casa estaven cofois quan podien anar a secretaria a escriure una lletra sobre el paper timbrat que deia Ateneu EL LLORER, enmig d’una corona de fulles de l’arbre secularment sagrat.
Descripció de la taula del mirall, a l’Ateneu “el Llorer”, freqüentada per la colla del Pensil:
Cada nit Josep Arbolí presidia la reunió. Solia estar-se arrepapat al banc encoixinat de vellut vermell, amb l’esquena recalcada a la paret. Damunt el cap tenia el gran mirall que ha donat nom a la taula i que els concos han fet famosa. A la nit no s’hi asseia ningú que no fos de la colla. El conserge la feia respectar com la més sagrada de les propietats: la propietat de Josep Arbolí i companys. /…/ Amb el temps el mirall ha via perdut el seu poder de reflectir les coses, entelat pel baf d’humanitat reclosa de tantes generacions de moixerins(selvatans). Era al bell mig de la paret davantera a la porta d’entrada, entre els dos balcons que guaitaven al carrer. En penetrar a la sala us hi vèieu tot dins. Feia una certa cosa d’avançar mentre la vostra pròpia imatge se us anava acostant i escurçant, fantasmal, inclinada enmig de les taules de pagesos i menetrals, aguantant-se enlaire dins la llluna, en un equilibri estrany.
Descripció de la colla del Pensil:
El prestigi de l’Ateneu era la taula del mirall. El grup de concos, senyors, menestrals, intel•lectuals i faceciosos que es reunien a l’esmentada taula constituïa la suma de la gràcia, l’enginy, l’alegria, l’autoritat i la intel•ligència de la població. /…/El grup havia esdevingut famós per les seves trapelleries. /…/ la major part dels seus components eren fadrins ben granats alguns dels quals ja vorejaven els quaranta anys.
La farsa i la quimera , Joan Puig i Ferreter. Edita: Ajuntament de la Selva del Camp. Segona edició. Abril, 1995.
Moria la tarda, que havia estat un sospir, damunt el poble d’A... (la Selva),arraulit a la falda d’una muntanya esventada. Un moment encara, un sol vermell enrogí les teulades, que en arribar el capvespre s’aplanaven cada dia una mica més i cruixien consiroses, feixugues de xacres i d’anys. Les ratxades s’enduien planúria enllà la respiració de les cases, els torterols de fum que les feien semblar vives i somioses els capvespres quiets.
De barbacanes en avall, la fosca s’ensenyoria del poble. Aquest tenia els carrers estrets i les cases apinyades, semblants a un ramat de bens quan en dia d’oratge fragorós s’afuen en rodona i s’immobilitzen en un apilotament inerme de llana. Així s’havia encongit aquella vileta al recer d’una muntanya per abrigar-se del nord gelat que durant l’hivern fa xisclar els arbres de desesperació i entumeix les aigües als reccs.
El cercle màgic , Joan Puig i Ferreter. Edicions Proa. Badalona, 1929.
SELECCIÓ DE POESIES DE VENTURA GASSOL (Ventura Gassol. Poesia. Edicions El Mèdol. Tarragona, 1993).
LES TOMBES FLAMEJANTS
Fou una pàtria. Va morir tan bella,
que mai ningú no la gosà enterrar:
damunt de cada tomba un raig d’estrella,
sota de cada estrella un català.
Tan a la vora de la mar dormia
aquella son tan dolça de la mort,
que les sirenes dia i nit oïa
com li anaven desvetllant el cor.
Un dia es féu una claror d’albada
i del fons de la tomba més glaçada
fremí una veu novella el cant dels cants:
- Foc nou, baixa del cel i torna a prendre.
Ja ha sonat l’hora d’esventar la cendra,
oh Pàtria de les trombes flamejants!
L’ANTIC BRESSOL
Rorate coeli desuper
Et nubes pluant iustum...
Fes-li l’aleta tu, gavina blanca,
tu que saps moure aquest airet d’anhels!
I reprendrà el vell ritme de la branca
feta als ocells, als àngels i als estels!
Conten que fent-lo, el Mestre d’Aixa, un dia,
hi posà tant de somni i tanta pau
que sa mà, a poc a poc, s’embadalia
i que, d’esma, li féu corbes de nau.
I ara no se sap si l‘Infant que bressava
fou llaurador de gleva o de mar blava,
ni si li féu de Barca o de Bressol,
però es diu que, sovint, cada vegada
que li arriba un xic de marinada
s’enyora tant, que torna a bressar, sol!
ELEGIA TARDORAL
Homo homini frater in patria
I
Amic de ciutat,
beat el déu que et mena a la muntanya.
No t’hi podia dur pas millor temps,
ni cap altra hora fóra més sagrada.
Al cel ja se sent el tomb de la tardor
i estem al caure d’una dolça tarda.
Sota el portal obert al vianant
l’amistat t’hi farà l’estada amable
i l’olor de les fruites del canyís
que ja comencen d’ésser arrugades.
Ara és el temps quan abelleix el camp,
que una claror d’or vell tot ho amara
i les llums s’endolceixen a l’esguard
i fins la mar té una blavor esblaimada.
Al pla negreja el verd avellanar
i les vinyes ja hi són mig apagades
i pel damunt hi sura el polsim blanc
dels olivers de testa aureolada.
Ara és el temps que torna poc a poc
aquell silenci greu de les muntanyes.
El cant de les plegades ja hi ha mort
i els v’remadors ja són en terra estranya.
Ara s’hi torna ja a sentir de nou
el dring llunyà de relles i d’aixades.
Ara els ocells no temeran ja pus:
a parelles les merles endolades
et passaran a frec a frec de mans
i veuràs com s’ajoquen refiades,
la pota en l’aire, el cap esplomissat
ben acotxat dessota de les ales.
Veus aquesta ombra que envaeix el pla?
És d’aquella carena més llunyana;
suara era una flama de ponent,
ara és fina com l’ombra que en davalla,
ara el capvespre l’ha cobert d’un vel
de setí fi i de seda amoratada.
No sents quina dolçor baixa del cel?
Som al tombar de l’hora més sagrada,
s’atansa aquell instant de la tristor
i de les cobejades enyorances.
II
Veus aquests cims i aquella llum enllà
i els camps i aquella mar ara llunyana?
Em veus a mi? Doncs jo sóc ton germà
en Catalunya nostra mare pàtria.
I aquesta pàtria que ara veus tan gran,
ai dolor!, és una pàtria encara esclava.
No veus aquell pagès darrera el bou?
L’amor li té la taula ja parada,
mes l’amor i la taula i ell i el bou
tots són esclaus, ja ho foren els llurs pares.
No sents sota el rafal del mas veí
aquella mare jove com hi canta?
Ella i el fill que bressa són esclaus.
Escolta, sinó, el cant. Quina tonada!
Veus allà al lluny devora de la mar
un monument de roca eternitzada?
És la Seu on reposa el nostre rei
tan alt i dret i fi com una espasa.
Mes, oh cendres del rei, no desperteu,
que com nosaltres també sou esclaves.
Altres cendres de reis, i catalans,
per aquest sòl de Déu són escampades:
esperen que una veu aleni fort
i es remouran en flames arborades,
que sota de les cendres hi ha el caliu
que ha d’abrandar la pàtria banda a banda.
Oh tu el pagès que cantes resignat!
Deixa el mantí i penja ja l’aixada
i a trenc de jorn empunya bé la falç:
segant, tot tu t’has de sentir un altre.
Desferma el bou i a cada cap de corn
dues teies hi siguin abrandades.
SELECCIÓ DE POESIES DE RAMON BLASI I RABASSA (Selvatanies. Edicions ADESEL. La Selva del Camp, 1961).
ELS PONTS
Brum el ponent per sota les arcades
com un corser invisible i desbridat;
les pedres l’han sentit tantes vegades
que els duu un pressentiment de valvestat.
Damunt, l’aigua s’esmuny com una anguila;
hi arriba panteixant, feta claror.
Frisosa passa els Ponts i entra a la Vila,
i adéu, Camí del Rec i Font Major!
Oh, els Ponts, dos ulls oberts, pedres vetustes
que els segles i el temperi han respectat!
Oh, arcades que la pàtina us fa augustes!
Com us recordà el selvatà allunyat!
ROMANÇ DE SETMANA SANTA
Setmana Santa venia
perfumada de llorer;
al Calvari i la Costeta
treien fulla els primers ceps.
En passsar per la Verònica
el garrofer era més verd,
esperant el Via-Crucis
i els armats i el Penitent.
La Parellada guaitava
abocada al camí vell,
i Sant Pau, rejovenint-se,
somreia al sol abrilenc.
Setmana Santa venia
de puntetes com cada any.
- Mare, el nen farà d’apòstol;
compreu-li un palmó ben alt
i arrisseu-li la perruca
i renteu-li els cordons blancs.-
Setmana Santa venia
blanca de lluna i de pau.
El corneta cada vespre
assaja que assajaràs,
i el Portal d’Amunt sospira
esperant el Dijous Sant.
Les matraques, vagaroses,
dormen dalt del campanar.
- Campanera, desperteu-les,
que el Dijous ja es va atansant;
massa llarga és la dormida
per tan curt el cloquejar.
Campanera, desperteu-les,
que el seu plor esperem tot l’any.
Setmana Santa venia,
Setmana Santa ha arribat.
- Si la vesta em ve petita,
mare, enguany faré d’armat.
TORRENT DE LA POLS
L’esquerpa costerada
d’avellaners i avellaners arreu,
estesa al sol ponent i a la ventada
i amb un clot d’aigua viva a mig conreu,
sabia dels afanys i l’energia
del pare que hi cavava tan sovint;
si la terra a l’aixada es resistia,
amb la suor l’anava ell ablanint.
I així que el fruit ja començava a caure
i venia el setembre a poc a poc
-quan pel coster no es veu qui cava o llaura
i només qui arreplega ja algun floc-,
si cel amunt un núvol s’ennegria,
el cor se’ns ennegria encara més,
que ens perillava el pa de cada dia
damunt d’aquells costers.
I amb l’ànima tothora de puntetes,
anàvem filant dies i neguits,
i quan volaven baix les orenetes,
els cors de tanta por es feien petits.
Ai, la pluja tot l’any tan desitjada
i tan temuda, ara, en cada llar!
Ai, el xàfec, l’aiguat, la torrentada
que ens ho prendria tot cap a la mar!
Oh, mà de Déu, la maltempsada atura!
Tan pobres som, Senyor, que sense Vós
el pa és més dur i la vida és molt més dura
i els goigs més goigs es fonen en dolors!
ODA AL CAMP DE TARRAGONA
De tant mirar la mar te n’enamores
i el cor li vas obrint de bat a bat;
després quan baixaran les plegadores
ja et parlaran dels cingles i el serrat.
Setembre en plenitud. Reposa l’era.
L’avellaner i el cep i el garrofer
són un desmai de fruit, i l’olivera
t’és l’esperança de l’hivern que ve.
Ai, plegadores, que canteu tothora;
moixons enjogassats fora del niu!
Quina fortor el fonoll fa pel defora!
I quina olor de menta el regadiu!
L’esquerpa costerada, terra dura
que s’ablaneix només amb la suor,
panteixa sota el sol, mentre fulgura
la vinya esgrogueint-se de calor.
Veremador, amunt, cap a la feina!
La terra és roja i el raïm és sang.
Cistell i portadora esperen l’eina,
i esperen el falçó coster i barranc.
El codonyer ens durà la tardania
d’un fruit fet amb claror de cent matins,
i el magraner, esberlant-se d’alegria,
serà una riallada de robins.
I sota el garrofer d’enormes braços,
tothora esponerosos de verdor,
podrem percebre, lleus, els primers passos
de la tardor que encara no és tardor.
Oh, Camp, terra viril, que ets l’abraçada
d’aquest cinyell de serres amb la mar!
Oh, terra, que a la rella i a l’aixada
ets dòcil i ets el pa de cada llar!
Oh, mar, camí del món, camí de gestes!
Salou i Tarragona, vius records!
Oh, Reus que a la tardor et desfàs en festes
per a mostrar els teus fruits com a tresors!
Oh, Valls, la dels castells, flor que s’enfila!
- Xiquets ardits i braus, amunt, amunt!
Oh, la Selva del Camp, l’antiga vila
que ens rep amb la rialla sempre a punt!
Oh, Francolí i Gaià, nats a la serra,
com fadristerns marxeu a córrer món;
La mar que us crida us fa deixar la terra
i en l’abraçada d’ella el goig se us fon.
Quan el mestral, saltant, baixa de Prades,
esfereït de testa com un llamp,
tot removent carenes i clotades,
arrenca un esgarip de tot el Camp.
Mes l’home d’aquest Camp el desafia,
cepat, fort com un roure i enardit.
Per afanyar-se el pa de cada dia,
ni cent mestrals li fan abaixar el pit.
GALANIA A LA MARE DE DÉU DE PARETDELGADA
Petiteta sou i blanca
i amb el rostre adolorit;
la lluna salta la tanca
per veure-us, quan ve la nit.
La lluna salta la tanca
i el rossinyol ve a cantar.
Petiteta sou i blanca
com cap altra no n’hi ha.
SELECCIÓ DE TEXTOS D'ONOFRE MANESCAL (Descripció breu i alabances de la vila de la Selva del Camp de Tarragona. Edita: Ajuntament de la Selva del Camp. Sant Jordi, 1999).
I si la bondat de les coses que tenim en La Selva s’havien d’encarir, ja donarien més gust les coses de La Selva, perquè, deixant apart el forment, faves i altres llegums, fruites i altres regals dels quals tenim abundància, els vins de La Selva poden competir no dic sols amb els de Mataró, Sitges, Rosselló, i Benicarló, però encara amb els vins més alabats de Castella que són vino de san Martin i vino de Yepes /.../
L’oli de La Selva és del millor que tingui Catalunya. Les avellanes poden eixir en competència amb les de l’Empordà, almenys en altres terres tenen per millors aquestes que les de l’Empordà.
No és bé passar en silenci les olles tant bones i en totes parts anomenades i estimades que es fan en la vila de La Selva i amb tanta abundància. /.../ Puix no és poca alabança d’esta vila tenir dos carrers dels quals a mes, que ens servim per a provisió de les nostres cases i sen proveeixen per moltes altres parts, no sols de Catalunya, sinó fora d’ella, puix és cosa certa que en Itàlia i Roma en particular en gusten i en fan molt de cabal i les estimen, ens poden servir per reformar la nostra vida i reparar les nostres consciències.
/.../Que, conforme sant Tomàs explica, volgué dir: que tenia fet pacte amb les pedres de sos camps, les quals fructificaven com la terra ben cultivada, gran alabança de Job; i no ho és poca de la vila de La Selva, les muntanyes de la qual fructifiquen i donen gran abundància de fruita com si fos terra molla i ben cultivada; apar que tinguin fet pacte els de La Selva amb les pedres com altre Job.
Conta la sagrada Escriptura: Havent el Senyor de cercar habitació, ara fos per sa arca, ara per ell mateix, trià una campanya a la qual anomenà Selva, que aixó volen dir aquelles paraules del psalm 131: Invenimus eam in Ephrata invenimus eam in campis Silvae. On parla David de la mateixa Arca o del mateix Crist, o de la casa i habitació on volgué el Senyor ser adorat i tenir particular assiento. Però sia una cosa o una altra gran mercè féu a la terra en la qual volgué habitar i a esta anomena camps de Selva. Perquè d’ací inferesca que terra que amb raó s’anomena Selva és de gran estima.
El temple tan famós que està principiat, que és la Iglésia Parroquial, quan el Senyor serà servit sia acabat serà un dels millors temples que tingui Catalunya, la traça del qual i majestad d’edifici denota la grandesa d’ànim dels d’esta vila amb els quals, per rematar el nostre discurs, vull acabar.
/.../ I quan el que dic no abastés, l’experiència ens amostra en esta vila no ser hereus de la ignorància els pagesos d’ella, puix en tot han sempre mostrat l’enteniment que el Senyor els ha donat i ingeni que han tingut, el que en altres coses es mostra en el Consell de la Comuna, que és un privilegi que tenen les viles del Camp de Tarragona per a poder-se juntar en un lloc i tractar de coses tocants al bé comú del Camp de Tarragona. Aquest es té sempre a La Selva i dels d’ella han d’ordinari elegit per síndics de coses d’aquell Consell, com aquells que sempre han donat mostres de entendre el que convenia per si i per als demés.
És, en resolució esta vila, on als vicis es dóna poca entrada i a les virtuts se fa molt bon acolliment.
SELECCIÓ DE TEXTOS DE RAMON MUNTANYOLA ( 'Llocs i focs'. Primera edició a cura de Joan M. Pujals. Notícia biobibliogràfica. Institut d’Estudis Tarraconenses Ramon Berenguer IV. 1982)
LA SELVA DEL CAMP
Cada casa una botiga
al llarg del carrer Major.
Un somriure a cada porta,
i a cada cantó una font.
Una noia que es pentina
quan el sol cau al terrat,
i una mica de sardana
el diumenge, al cap al tard.
Flaire d’encens i d’espígol
per l’aire llis i els conreus...
(Passa un ocell)- Em diries
si és una vila del cel?
SANT PERE DE LA SELVA
Des de Sant Pere del Puig,
veig la vila de la Selva.
Corre un vent que dóna enuig,
mes la vila de la Selva
ni protesta ni se’n fuig.
Des de dalt capto el tragí
de la gent i la baralla
per a viure o per morir,
per comptar amb un jaç de palla
i una mica de pa i vi.
Aquí munta la remor
de la Vila atrafegada.
Juga i dansa i va al sermó
i, potser, a Paretdelgada
per miracles i perdó.
Des del cim del turó verd
amb la cresta de l’Ermita,
guaito al Camp festiu i gerd.
I Sant Pere que hi habita
s’hi encanta boca-obert.
LA LLUM DEL MEU CAMP
La teva llum és més clara
i el teu cel més transparent,
més planes les teves viles,
més brava la teva gent,
més modestes les muntanyes,
els conreus més agraïts,
més humils les orenetes
i els pardals més esvanits
i més fresques les fontanes
que s’escorren pel fondal,
i més vermelles les roses
entre l’herbei del marjal.
I encar més ocre la terra
i encar més verd el vinyar
i encar més blaves les aigües
i encar més blanc el fossar.
Cada vegada que et miro
-jo no sé per quins ardits-
ets més clar de fesomia
i ets més dòcil als sentits.
Van brodant noves tonades
les rieres i el vessant,
el zumzeig de les abelles
i l’airet fi de llevant,
i l’arbreda i la masia
i la bardissa amb ocells
i les mans color de terra
del pagès que canta amb ells.
D’aquest home que, en l’amplada
del teu cos que és son mirall,
va escrivint una altra estrofa
del poema del treball.
Cada vegada que et miro,
oh Camp dels meus pensaments!
em dius una altra paraula
i et veig en tons diferents.
Tens més diàfans els aires,
tens els colors més brillants,
més escaigudes les formes,
més definits els tombants.
Cada vegada que et miro,
sento més foc en el pit
i més tendresa en els llavis
i més anhel d’infinit.
I em sento més lliure el rostre,
i els ulls més nets i lluents,
com si entengués el misteri
que duus penjat a les dents.
Llum del Camp de Tarragona,
del cel i el mar transparents.
